El Tibet és, avui dia, una de les cinc regions autònomes de la Xina. Gaudeix de certa autonomia en
aspectes com la educació o la política lingüística.
El lideratge polític del Tibet l’exerceix el Partit Comunista Xinès (PCX), sent el Comitè Provincial del CPX
el màxim òrgan de poder. El secretari regional és Wu Yingjie, que dóna les directrius al governador Che
Dalha, de la ètnia tibetana.
La població supera els 3.200.000 habitants (2014), amb més de mig milió a Lhasa, la capital. La densitat
de població és de les més escasses del món.
El 90% de la població és tibetana, mentre que el 8% pertany a la ètnia Han, i el 2% a d’altres (Monpa, Hui...).
Les llengües més emprades són el tibetà i el xinès mandarí.
En quant a religions, el budisme tibetà és majoritari (78.5%), si bé un 12.5% s’identifica amb la religió Bön,
el 8.6% amb la religió tradicional xina i el 0.4%, musulmans tibetans.
L’economia es basa en l’agricultura, però cada cop pren més valor el sector serveis. El PIB del Tibet
creix aproximadament un 10% l’any i, actualment, la renta per càpita arriba als 5.814$ (la quarta regió
més pobra de la Xina).
Drets humans
Els drets humans no són respectats de manera generalitzada al Tibet, com tampoc ho són a la resta de Xina. No obstant, és difícil documentar les violacions d’aquests drets, donat que no es permet l’accés a ONGs ni hi ha llibertat de premsa. De fet, es prohibeix l’accés de turistes estrangers (amb algunes excepcions), i de periodistes, fotògrafs i mandataris internacionals.
Diferents organitzacions de drets humans denuncien desaparicions, tortures, assassinats, detencions arbitràries, judicis injusts, repressió religiosa, inexistència de llibertat d’expressió i forçament de la política de fill únic, incloent avortaments, esterilitzacions i, fins i tot, infanticidis.
La darrera gran protesta al Tibet es va produir al 2008, coincidint amb el recorregut de la torxa olímpica pels Jocs Olímpics de Pequín. 22 persones van perdre la vida durant les protestes, on es van prendre foc a més de 1200 edificis, i entre 50 i 100 persones més van morir a causa de la repressió policial.
Entre el 2009 i el 2012 van produir-se almenys 38 immolacions de monjos tibetans, que es van calar foc per cridar l’atenció de la comunitat internacional sobre la situació al Tibet.
Independència
La lluita per la independència del Tibet és limitada, degut a la repressió xinesa i a la dificultat per comunicar-se amb l’exterior.
És liderada per la diàspora tibetana, entorn a unes 150.000 persones, especialment a l’Índia, els Estats Units i, en menor mesura, a Europa.
El Dalai Lama, líder espiritual dels tibetans, exiliat a l'Índia, no dóna suport a aquests moviments, i aposta per una major autonomia de la regió, o per ampliar els límits territorials d’aquesta.
Des del 1959 existeix un auto-denominat ‘govern a exili’ -establert a l’India-: l’Administració Central Tibetana, amb Lobsang Sangay com a cap.
Convivència religiosa i cultural
La identitat del Tibet està, en major part, definida per la seva religió, que recorda als tibetans qui són i d'on provenen, marcant així una diferenciació amb el país al qual pertanyen i un sentiment d'identitat no xinesa. Durant els anys, la religió ha sigut el gran pes per a la continuïtat de la lluita en contra de la unificació cultural amb la Xina a la que la república vol arribar.
La figura del Dalai-lama, que en l'actualitat és només el líder religiós del Tibet, ja que després del seu exili va deixar de ser un líder polític, manté als tibetans aferrats a els seus costums. Fins al moment, el Govern Xinès no ha aconseguit acabar amb la figura tan representativa d'aquest líder conegut internacionalment. El Govern de la República, doncs, sabent que aquesta figura és tan important el presenta com a un "extremista separatista i enemic de l'estat" davant les altres potències internacionals per tal de rebre el seu suport. Com a resposta a aquestes al·legacions, l'organització Free Tibet afirma que el Govern Xinès intenta és tallar tota relació amb aquest personatge perquè "és l'únic líder budista no controlat pel govern Xinès".
El Govern del Tibet que es troba exiliat afirma que les polítiques imposades per la Xina cap al Tibet estan generant un "genocidi cultural" a la regió i crida als tibetans per aferrar-se a la seva cultura a través d'un nacionalisme religiós. Els líders de les protestes –pacífiques- contra la uniformitat cultural acostumen a ser els monjos i monges i per tal d'evitar-ho, el Govern Xinès ha col·locat funcionaris i comissaries al costat dels monestirs i convents a més d'implantar un curs i un examen obligatori per a tots aquells que vulguin exercir funcions religioses budistes. Tot això amb l'objectiu últim de procurar que les personalitats representants de la religió budista tibetana responguin als interessos i estàndards del Govern.
L'estratègia xinesa del consumisme i la globalització intenta, des de fa anys, traspassar les barreres culturals, nacionals i religioses que els separen del Tibet i així integrar la identitat dels tibetans dins la seva estructura de govern, que divergeix molt de l'estructura tradicional tibetana. Aquesta estratègia implica la supressió de distincions culturals i per tant, provoca una gran negativa per part dels tibetans.
Hao Shiyuan, secretari general de l'Acadèmia Xina de Ciències Socials va enviar un missatge força contrari al del Govern Tibetà exiliat davant de la delegació Argentina de tibetòlegs on assegurava una bona "coexistència religiosa i respecte al budisme tibetà" per part de la Xina, criticant després al Dalai-lama i subratllant les millores econòmiques del Tibet gràcies al Govern Xinès.
Aquesta espera aprofitar el moment d'auge de la República de la per potenciar una modernització del Tibet i un augment econòmic i per tant, del nivell de vida –que actualment consideren precari- i que així els tibetans abandonin les seves causes i el seu ressentiment cap al país i s'hi incorporin per complet.
Zeng Rong, portaveu de l'Ambaixada de la Xina a Regne Unit va declarar a The Guardian que "el Tibet ha sigut transformat des d'una societat pobra i endarrerida a una societat avançada tan econòmicament com culturalment" i que el progrés del Tibet gràcies a les ajudes del Govern mostra de forma evident que escollir el camí de la unificació és escollir el camí correcte.
La situació de convivència de les cultures i religions de la Xina i el Tibet, doncs, es troba en un moment de tensió i que podria ser decisiu. Per una part, uns volen conservar la seva cultura pròpia mentre que la intenció del Govern és unificar-se culturalment, cosa que portaria a una supressió de la cultura i la religió tan distintiva i tradicional del Tibet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada